La Vil·la

La Vil·la Romana de l’Espelt és un jaciment arqueològic amb restes d’una explotació agrària majoritàriament del s. II dC. Al llarg de diverses excavacions s’hi han descobert les estructures principals de la construcció, pintures i mosaics i un gran nombre d’objectes pertanyents a la cultura romana que actualment es conserven al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Es tracta de la vil·la romana més rellevant i ben coneguda de la comarca de l’Anoia.

L’estructura és de forma allargada en direcció est-oest. La distribució dels espais correspon a l’habitual d’una vil·la o masia romana, és a dir, una part amb l’habitatge del propietari i la seva família (pars urbana en llatí) i l’altra amb l’habitatge del masover, estables i corts, graners i magatzems, dipòsits d’aigua, premses, molins de cereals i d’oli, etc. (pars rustica).

• Pars urbana
• Pars rustica
• Balneum

Una única porta d’entrada, a la façana principal, donava pas a les fauces [1], o corredor, que estava decorat amb pintures murals.
A l’esquerra hi havia les dues estances més nobles de la casa, també ricament decorades amb pintures murals i mosaics als paviments.

L’oecus [2] era l’espai on el propietari rebia les visites i despatxava els assumptes econòmics de la vil·la. Aquesta estança, amb acurada decoració, era la carta de presentació de l’estatus de la propietat a tots els forasters.

El triclini [3] era el menjador privat de la família. Reclinats sobre 3 llits i entorn d’una taula, els membres i els convidats hi celebraven el sopar, l’àpat més important del dia.

Com la majoria de les vil·les, la de l’Espelt estava encarada al sud i s’organitzava a l’entorn d’un pati a cel obert (atrium) [4] que feia de distribuïdor de les diferents estances.

3 habitacions (cubiculae) [5] s’ubicaven al nord d’aquest pati. Sense cap finestra calia il·luminar-les sempre amb llum artificial.

A l’extrem est de l’atrium s’ubicava la cuina (culina) [6], que tenia un foc exterior i un altre a dins més petit, de brasa, on s’acabaven les coccions. Aquest espai tenia una sortida a l’hort i un magatzem [7] al costat. També trobem altres espais de magatzem al cantó oest de la vil·la.

Canalitzacions d’aigua [8] i un dipòsit [9] asseguraven l’abastiment a la casa durant tot l’any.

Les cases romanes benestants disposaven d’un balneum, zona molt característica destinada no tan sols a la neteja personal, sinó també al gaudi i a les relacions socials. La Vil·la Romana de l’Espelt comptava amb una natatio o piscina [10] en una de les sales més grans. S’hi accedia des de la sala freda, o frigidari (frigidarium) [10], que també tenia una petita piscina o alveus

A continuació hi trobem les sales més calentes: el tepidari (tepidarium) [11] o sala tèbia, i el caldari (caldarium) [12]. Aquesta darrera, que podia arribar fins als 50 º de temperatura, s’escalfava gràcies a l’aire calent que circulava internament. Piletes per crear una càmera sota l’enrajolat, dobles parets i un forn extern són els elements imprescindibles d’aquest sistema, anomenat hipocaust (hypocauston) [12], utilitzat tant als habitatges particulars com a les grans termes públiques.

Durant els segles IV i Vè, en un moment en què la vil·la va reforçar la seva activitat productiva, aquesta zona de banys es transformà en una instal·lació per premsar el raïm.

La Conca d’Òdena en temps dels romans

La Vil·la Romana de l’Espelt es troba a la conca d’Òdena, una plana d’uns 100 km2 envoltada per la serra de Rubió (N), puig d’Aguilera (NE), el cim dels Tres Mollons (E), la serra de Collbàs (SE), la Tossa de Montbui (SW) i el Pla de la Massa (NW).

En aquest territori s’han localitzat restes de dues vil·les més: la del Pla de la Torra, a Santa Margarida de Montbui, i la del Vilar del Met, a Vilanova del Camí, juntament amb nombrosos assentaments menors relacionats directament amb l’explotació agrària: sitges, cabanes, establiments dedicats a la metal·lúrgia o a la ceràmica, o forns, entre d’altres.

La connexió de l’Anoia a l’àmplia xarxa viària romana es feia a través del ramal secundari que provenia de Barcelona i que, via Martorell, seguia cap a Lleida i Saragossa. L’entrellat intern de camins que nodria aquesta via confluïa al bell mig de la Conca d’Òdena, al gual del riu Anoia. Possiblement aquest ja era un lloc de mercat en època ibèrica, i en segles posteriors donaria lloc al naixement d’Igualada.

La disposició de les vil·les i d’aquests enclavaments auxiliars respon a la colonització romana del territori, implantada per tal de produir excedents a gran escala i exportar-los a les ciutats de la costa catalana.
Els productes estrella eren el cereal, el vi i l’oli. Per aconseguir-ne una explotació intensiva, el territori era dividit en centúries. És l’anomenada centuriació (1 centúria = aproximadament 50 hectàrees), que a la Conca d’Òdena va ser capitanejada per les vil·les esmentades i, suposadament, per una quarta desconeguda que es trobaria prop de l’actual població de Jorba.

Totes les hisendes tenien una població urbana de referència. A l’Anoia era, sens dubte, l’antiga Sigarra, és a dir l’actual els Prats de Rei, els rics vestigis de la qual s’han trobat sota terra. La śigaŕa ibèrica era un centre polític i econòmic d’entitat. Sota l’aclaparador domini romà, mentre altres llocs van ser destruïts o abandonats, Sigarra va créixer i va esdevenir municipi romà. La seva estabilitat al llarg de la puixança romana fins a les acaballes de l’Imperi és una de les explicacions de l’esplendor de la vil·la de l’Espelt durant els segles II i III dC, així com de la remodelació que patí una part important de l’habitatge entre els segles IV i V amb la instal·lació d’una premsa per el premsat de raïm.