Adobar pells és reciclar. Les pells dels animals morts són un residu de la indústria alimentària (indústria càrnia), un residu no comestible, que es malmet i podreix amb molta rapidesa. La indústria de la pell s’encarrega de processar-lo i transformar-lo en un material durable, resistent, transpirable, impermeable, termo-adaptable,… perquè pugui ser emprat en l’elaboració d’objectes útils.

Si la indústria adobera no absorbís aquest producte es generaria un greu problema sanitari i ambiental.

Les muralles d’Igualada, uns “estenedors adobers”. A l’època medieval, els adobers d’Igualada tenien els seus obradors dins la ciutat emmurallada, als carrers de Sant Bartomeu, Sant Jaume, Sant Roc i Sant Sebastià. Aprofitaven l’aigua procedent del subsòl per adobar; moltes operacions del procés es feien a l’aire lliure; i la muralla era utilitzada per posar les pells a assecar. La forta olor que desprenien aquestes pells esteses ocasionava moltes molèsties i queixes del veïnat, que van provocar que, finalment, els blanquers haguessin d’instal.lar els seus obradors extramurs, al Barri del Rec, on actualment encara hi ha moltes adoberies en actiu.

Amos i treballadors adobers, uns pioners. Al llarg del S.XIX i principis del S.XX, els moviments de reivindicació obrera no eren recolzats amb gaire entusiasme en el sector adober, a causa de la idiosincràsia familiar del treball a les adoberies. A aquesta situació hi van contribuir, sobretot, condicions laborals favorables, com ara la fundació, l’any 1900, d’una Societat de Socors Mutus, per donar al treballador la màxima protecció. O, el 1915, quan els treballadors de la pell van ser el primer gremi en aconseguir una fita històrica: la reducció de la jornada laboral a 8 hores diàries.

Guilla, guilla!! un gas que fa fugir. Antigament, el blanquer realitzava un treball molt dur i estava exposat a diferents accidents. Algun d’ells mortal. Els clots d’adobar no tenien desguàs i s’havien de buidar a cop de galledes. Sovint les aigües brutes es podrien i desprenien diòxid de carboni (el gas de la guilla) que es quedava a la superfície i provocava morts sobtades als treballadors. Com a precaució, acostaven al clot una espelma encesa lligada amb una corda; si la flama s’apagava era senyal irrefutable que hi havia el gas mortífer. També ho provaven apropant-hi un canari: si es moria,… perill segur!

Igualada, ciutat adobera, …en part, gràcies al carbó ! Durant la segona meitat del segle XIX l’ofici de blanquer a Igualada es va consolidar respecte altres activitats fabrils com la tèxtil. Aquesta indústria requeria del carbó com a combustible per moure els telers i aquest resultava molt car ja que calia fer-lo portar de fora. Això va fer perdre competitivitat al sector tèxtil igualadí envers altres poblacions amb més recursos naturals. En canvi, el sector adober no es va mecanitzar fins ben entrat el S.XX i va ser capaç d’absorbir la mà d’obra sobrera del tèxtil i mantenir-se viu fins avui dia, amb una indústria moderna i referent en pell de qualitat.

Adoberies amb segell verd. Les adoberies consumeixen grans quantitats d’aigua durant el procés de l’adob de les pells i generen aigües residuals amb importants continguts de matèria orgànica, sulfurs i sal. A Igualada hi ha una planta de tractament d’aigües que utilitza un sistema biològic pioner a Europa. Actualment, depura les aigües residuals de 28 empreses i és el pilar d’un programa mediambiental que ha convertit la indústria en més competitiva i més ecològica.

La Primera Guerra Mundial, una oportunitat per a la indústria de la pell i per a Igualada. Els països bel·ligerants, que tenien les seves fàbriques aturades, feien contínues comandes de sola a les adoberies igualadines. La demanda era tan gran que els blanquers no abastaven a fabricar-ne. Persones arribades de l’Aragó, Múrcia i Extremadura va proveir les necessitats de mà d’obra del sector, i el 1918 es va arribar als 1000 treballadors a les adoberies. Serà el moment de grans canvis a la ciutat: la construcció de nous habitatges donarà forma al carrer de la Soledat, comencen a circular els primers automòbils i l’aigua corrent arriba a les cases. Aquesta situació de prosperitat també donarà una forta embranzida a una incipient indústria: el gènere de punt.                      

Els blanquers es “mestrejaven” les mans. Antigament, els equips de protecció a la feina no estaven gens contemplats, i el treball a les adoberies era especialment dur. Els adobers, després d’encalcinar les pells (per extreure’n el pèl), les manipulaven sense guants (que aleshores no existien!). Això els provocava unes profundes clivelles molt doloroses a les mans. Així, la primera cosa que feien els mossos quan començaven a treballar era “mestrejar-se-les”, per endurir-les. És a dir, posar-les una bona estona directament amb aigua i calç i, tot seguit, en “aigua vermella” (aigua resultant de la fase de l’adob amb els tanins). Les mans, així, quedaven fortes i marrons, a punt per resistir un treball tan sever com aquell…!

El “paper” decoratiu de paret… antigament era de “pell”. De fet, no tothom es podia permetre un treball tan fi per decorar els interiors, fet amb un plafó folrat de pell luxosament decorada. Els musulmans, que van arribar a la península ibèrica l’any 711, eren uns veritables artesans de la pell i d’ells vam aprendre a fer els guadamassils: pells adobades, policromades, repujades o fins colrades amb pa d’or, i moltes vegades amb incrustacions de metalls preciosos. S’utilitzaven per guarnir estances de castells o palaus, i també esglésies (com ara frontals d‘altar). Aquest art va caure en decadència al segle XVII quan va aparèixer el paper pintat per a les parets, d’origen japonès.